Abans del primer glop, el vi ja ha començat a parlar. N’hi ha prou d’inclinar la copa sobre unes estovalles blanques per veure si el negre tira a violeta o a granat, si el blanc és gairebé transparent o té reflexos daurats, si la vora del líquid és intensa o s’aclareix fins gairebé desaparèixer. Són detalls que sovint passen desapercebuts i que, tanmateix, avancen força informació.

El color d’un vi no diu si agradarà, però sí que ofereix pistes sobre la seva edat, la seva elaboració i la manera com ha evolucionat. Aprendre a mirar-les canvia la manera d’acostar-se a la copa.

 

Què ens diu el color d’un vi

El color d’un vi és el resultat visible del raïm del qual prové, de com es va elaborar i del temps que ha passat des de llavors. Observar-lo permet fer-se una primera idea de com ha evolucionat i d’algunes característiques de la seva elaboració.

Per això la vista és el primer pas de qualsevol tast. No substitueix el nas ni la boca, però orienta el que es buscarà després. Un negre amb tons violacis convida a esperar fruita fresca; un amb matisos teula fa pensar en aromes més evolucionades.

 

D’on ve el color: la pell i la maceració

Gairebé tot el color del vi és a la pell del raïm. La polpa de la immensa majoria de varietats, incloses les negres, és pràcticament incolora. El que dona color a un vi negre són els pigments de la pell, que passen al most durant la maceració, el temps en què el líquid es manté en contacte amb les pells.

D’aquí surten les grans diferències. Un blanc s’elabora, en general, separant aviat el most de les pells, i per això el seu color és clar. Un rosat manté aquest contacte poca estona. Un negre l’allarga, i com més llarga i intensa és l’extracció, més color i més estructura sol guanyar el vi.

La varietat també compta. Hi ha raïms amb pells més riques en pigments i d’altres que donen vins de color més lleuger encara que tinguin molta fruita i cos. La garnatxa i la carinyena, dues varietats profundament lligades al Priorat, poden oferir expressions cromàtiques diferents. Per això convé no confondre un color pàl·lid amb un vi suau: de vegades només indica la naturalesa del raïm.

 

La vora: on es llegeix el pas del temps

Si hi ha una zona de la copa que convé mirar amb atenció, és la vora, el límit fi on el vi toca el vidre. En inclinar la copa, el centre se sol veure fosc, però la vora deixa veure els matisos amb més claredat.

En els negres joves, aquesta vora tendeix a tons violacis o porpra. Amb els anys, els pigments evolucionen, s’uneixen als tanins i una part acaba dipositant-se, de manera que el color vira cap al robí, el granat i, en vins molt evolucionats, cap a tons teula o ataronjats. Aquest mateix procés és el que explica per què alguns vins deixen sediment a l’ampolla, i no és casualitat que tots dos senyals acostumin a aparèixer junts.

Els blancs fan el camí contrari: amb el temps guanyen color. Dels grocs pàl·lids, de vegades amb reflexos verdosos, passen a tons daurats i, en vins molt evolucionats, a matisos ambre. La criança en bóta també els pot aportar un to més daurat des del principi.

 

Intensitat i brillantor: el que el color diu i el que no

La intensitat del color, el que en el llenguatge del vi s’anomena capa, indica quanta matèria colorant té el vi. Un negre de capa alta deixa veure poc a través de la copa; un de capa baixa permet distingir els dits a l’altra banda. Aquesta diferència es pot deure a la varietat, a la maceració, a la concentració del raïm o a la collita.

El que la intensitat no indica és la qualitat. Un vi molt fosc no és millor per ser-ho, de la mateixa manera que un de més clar no és necessàriament més lleuger en boca. És una de les idees que més convé desterrar en mirar una copa.

La brillantor, en canvi, sí que ofereix una pista directa sobre l’estat del vi. Un vi net i brillant sol estar en bones condicions. Una terbolesa inesperada o un color apagat poden indicar que alguna cosa no ha anat bé, tot i que convé distingir-ho dels pòsits naturals d’un vi amb anys, que es dipositen al fons i no enterboleixen el conjunt si se serveix amb cura.

 

Com mirar un vi sense complicar-se

Per observar el color de debò no cal material especial. N’hi ha prou amb una copa transparent, plena només fins a un terç, bona llum i un fons blanc, ja siguin unes estovalles, un tovalló o un full de paper. S’inclina la copa uns graus i es mira primer el centre i després la vora.

La comparació és la millor escola. Veure dos vins l’un al costat de l’altre, per exemple un blanc jove al costat d’un amb bóta, o un negre de l’any al costat d’un amb criança, ensenya més en uns segons que qualsevol descripció. És un bon exercici per incorporar quan es tracta de preparar un petit tast a casa amb amics.

Convé, això sí, no avançar conclusions. El color proposa una hipòtesi; el nas i la boca la confirmen o la corregeixen.

 

El color com a primera pista d’un celler

La gamma d’un mateix productor ofereix un bon camp de pràctica, perquè permet comparar vins que comparteixen origen però no elaboració. A Celler Mas Doix, per exemple, els dos blancs parteixen de camins diferents. El Murmuri fermenta en acer inoxidable, sense bóta, mentre que el Salix fermenta en bótes de roure francès i passa uns mesos sobre lies. Posar-los l’un al costat de l’altre és una manera senzilla de veure com l’elaboració també es reflecteix a la copa.

Una cosa semblant passa amb els negres. No es mira igual un vi pensat per gaudir-lo jove que el Doix, que neix de ceps vells en vas i passa entre 12 i 14 mesos en bóta. Amb el temps en ampolla, aquestes diferències de partida s’allarguen en la manera com evoluciona cada vi.

Al Priorat, on la llicorella, el clima i les particularitats de cada parcel·la tenen un paper fonamental, cada vi és una interpretació del territori. El seu color és una de les primeres expressions visibles d’aquest conjunt de factors.

Mirar abans de beure és, al capdavall, una manera de parar atenció. I en una gamma com la de Mas Doix, cada copa ofereix alguna cosa per llegir abans del primer glop.

El color és la primera pista del que trobem en una copa. Descobreix els vins de Mas Doix i aprèn a reconèixer els matisos que fan única cada expressió del Priorat.